Éditeur : | Date & Lieu : 2002, Barcelona |
Préface : | Pages : 160 |
Traduction : | ISBN : 84-86540-96-8 |
Langue : Catalan | Format : 145x210 mm |
Code FIKP : Liv. Cat. Mon. Kur. N°1998 | Thème : Général |
Présentation
|
Table des Matières | Introduction | Identité | ||
Kurdistan el Complot del Silenci |
Prefaci El dret de ser un home La UNESCO lliurava amb aquest títol, ara fa uns quants anys, una voluminosa antologia sobre els drets humans (vegeu Hersch, J., 1968). Jeanne Hersch, llavors directora del departament de filosofia d’aquesta institució, hi va recollir i presentar el «millor» del pensament mundial en la matèria: Thomas More, Las Casas, Con-cordet, Voltaire, Kant, Rousseau, Hugo, Camus, Cicero, Confuci, Gandhi i... Atatürk, considerat com el pensador i defensor de la solidaritat amb els pobles indefensos i de la igualtat de sexes. No cal dir que aquest últim «autor» representa tota una descoberta en aquest camp. Nosaltres el coneixem per d’altres «proeses». El pare dels turcs Mustafà Kemal, conegut com a Atatürk (Pare dels turcs), apareix com el brillant oficial de l’exèrcit otomà que va destituir el sultà i es va preparar per recompondre una Turquia decadent després de l’armistici del 1918. Contestatari del Tractat de Sèvres, el qual assegurava un Estat als armenis i un altre als kurds, i enfortit per les victòries militars, Atatürk va renegociar les condicions dè pau el 1923 a Lausana, ciutat que donà nom al nou Tractat que constituïa, alhora, l’acta de naixement de la República turca. Les seves biografies oficials, però, són molt discretes sobre les seves activitats polítiques anteriors i prefereixen subratllar la distància que mantenia amb els Joves Turcs i l’Ittihad ve Terakki Cemiyeti [Comitè Unió i Progrés], provocada sobretot per les seves desavinences amb Enver Paixà, la personalitat dominant del moviment. Certament, aquest companyonatge resulta poc confessable. Tanmateix, existeixen lligams provats d’Atatürk amb els responsables del genocidi armeni (Kemal va pertànyer al cercle interior militar de l’Ittihàd fins a l’any 1919; vegeu Zürcher, E. I., 1993, p. 192), així com una continuïtat ideològica entre el seu projecte i el dels Joves Turcs (el nacionalisme exacerbat comú). A partir del 1924 i fins a la seva mort el 1938, Atatürk va sotmetre l’irredemptisme kurd durant les revoltes del xeic Saïd (1925), de l’Ararat (1927-31) i de Dèrsim (1937-38). Aquestes revoltes, però, foren titllades de moviments retrògrads «orquestrats per xeics dervissos que incitaven a aixecar-se contra la República i a reinstaurar el califat». La citació és de Bernard Lewis, el cèlebre orientalista de Princeton, l’obra del qual ha estat venuda^durant molt de temps com la referència acadèmica sobre l’experiència kemalista (vegeu Lewis, B., 1988, p. 232-233 i 358). Evidentment, Lewis silencia els perjuris d’Atatürk contra els kurds, com el de no respectar el protocol d’Amasya del 1919, que havia de garantir-los els drets més elementals. Lewis també amaga la terrible repressió d’Atatürk sobre la població civil: destrucció indiscriminada de pobles, deportacions massives, etc. Les xifres més modestes giren al voltant dels 40.000 kurds morts durant la repressió de la revolta del xeic Saïd i dels 50.000 durant la revolta de Dérsim. Això sense parlar dels mètodes utilitzats. La llengua-sol Però Atatürk no fou només un general carismàtic, sinó també un reformador incansable que va intentar dotar l’Estat turc d’una Constitució moderna, fortament inspirada en la Constitució de la Itàlia feixista, de la qual en va copiar el codi penal.1 A més a més, Kemal va elaborar un corpus ideològic que afirmava la superioritat racial turca, matriu del conjunt de les grans civilitzacions. La seva teoria de la llengua-sol situava la llengua turca com a llengua primera, generadora de les altres llengües. Aquestes últimes —d’acord amb la hipòtesi del declivi de les llengües—2 són degenerades en relació a la llengua mare. La preeminència solar de la llengua turca feia, doncs, de la prohibició del kurd i de l’obligació de parlar turc, un acte civilitzador. D’altra banda, el culte a la persona de Mustafà Kemal es va ofi-cialitzar i ha perdurat fins avui dia. Així, qualsevol crítica a la figura d’Atatürk pot ésser sancionada amb la presó. Cert: com Mussolini, Atatürk també va modernitzar el seu país: va iniciar grans obres, va afavorir l’escolarització... ¿Però és que la construcció d’autopistes o la millora del sistema sanitari fan de Mussolini un amable arquitecte social? ….. |