La bibliothèque numérique kurde (BNK)
Retour au resultats
Imprimer cette page

Els kurds, a l'ombra de la història


Éditeur : Índex Date & Lieu : 1999, Barcelona
Préface : Jacqueline Samma Pages : 242
Traduction : ISBN : 84-87561-94-2
Langue : CatalanFormat : 130x210 mm
Code FIKP : Liv. Cat. Tej. Kur. N°4360Thème : Général

Présentation
Table des Matières Introduction Identité PDF
Els kurds, a l'ombra de la història

Els kurds, a l'ombra de la història

Jordi Tejel

Índex


Els kurds, a l'ombra de la història és un viatge pel Kurdistan, un país d'una bellesa feridora i d'una història dramàtica durant el segle XX, sotmès a Turquia, Síria, l'iran, l'Iraq, Armènia i l'Azerbaidjan.

La crònica d'un poble que fuig, la història d'una diàspora, però sobretot la descripció de la cultura del món mític dels kurds, les religions, la llengua, la literatura, els costums, el món nòmada, en una exposició que va de la tradició a la modernitat.

Les estratègies de resistència kurda al genocidi físic i cultural marquen la rebel·lió i l'epopeia d'un poble negat i promès per la comunitat internacional.



Jordi Tejel Gorgas (Viladecans, 1971) és periodista especialista en la qüestió kurda. Ha publicat Entre l'aigua i el foc, el Kurdstan (CIDOB, 1996) i E/s drets humans al Kurdistan (Justicia i Pau, 1996). És col·laborador habitual de la premsa nacional: Avui, El Temps, Presència o Capçalera i de la revista espanyola El Viejo Topo.

 



PROLEG


Què sabem realment dels kurds, de llur història, de llur cultura, de llurs orígens? Els mitjans de comunicació només es recorden de la seva existència quan es produeixen esdeveniments concrets de caire espectacular. Així, l’èxode dels kurds de l’Iraq cap a Turquia i l’iran a la fi de la Guerra del Golf situà els kurds a la primera pàgina de l’actualitat. Durant la tardor del 1998 han estat els kurds de Turquia els qui han cridat l’atenció dels informatius amb l’arribaba del líder del PKK, Abdullah Òcalan, a Itàlia. Però les notícies difoses contenen importants llacunes; rars són els articles que tracten la qüestió amb profunditat. A més, un cop els esdeveniments han passat, torna a aixecar-se un mur de silenci al voltant del poble kurd. La imatge dels kurds queda reduïda, doncs, a la d'un poble que fuig dels bombardejos o a la d'un moviment de terroristes en lluita permanent contra l’exèrcit.

A Els kurd*, a l'ombra dc la història examinarem quines són les raons que portaren els kurds a prendre les armes a Turquia durant els anys vuitanta; què hi succeïa abans; per què el Kurdistan, país sense Estat, es veu esquinçat entre quatre estats; com són tractats els kurds que viuen a Síria i a Piran, dels quals es parla encara menys. Finalment, ens endinsarem en la vida quotidiana d’aquest poble i en les característiques de la seva cultura. El llibre d’en Jordi Tejel tracta tots aquests aspectes, constituint una preciosa eina d’informació.

Fou especialment a partir dels anys vuitanta quan els kurds varen emigrar en gran nombre cap a Europa, la majoria per demanar-hi l'asil polític. És molt difícil establir estadístiques exactes sobre aquest fenomen en la mesura que aquests emigrants es troben enregistrats segons la nacionalitat de l’es^at del quan depenen: turca, iraquiana, iraniana i siriana. Oficialment, no existeix la nacionalitat kurda! De fet, cal basar-se en llur presència a les organitzacions i associacions específicament kurdes. El 1996, hom estimava que el nombre de kurds residents a Europa occidental era aproximadament d’un milió, dels quals més dc vuit-cents mil es trobarien a Alemanya, vuitanta mil a França, quaranta-sis mil a Holanda i trenta-dos mil a Suècia. La resta es repartirien principalment entre la Gran Bretanya, Austria, Suïssa, Bèlgica i Dinamarca.

Darrerament, nombrosos kurds de l’Iraq han trobat refugi a Europa, però la majoria provenen de Turquia, des d’on ens aporten el testimoni de la tortura sistemàtica, dels assassinats, de les poblacions destruïdes o de familiars desapareguts.
Afortunadament, les organitzacions de defensa dels drets humans també denuncien l’existència d’aquestes violacions al Kurdistan i n’informen als cercles oficials, com els governs o l’ONU. Delegacions de voluntaris es desplacen fins al Kurdistan, malgrat que les autoritats prohibeixin sovint l’entrada a les poblacions sinistrades. Tanmateix, sorprèn constatar la indiferència dels mateixos cercles oficials. De moment, no hi ha hagut sancions, ni tan sols simples condemnes davant d’aquestes greus denúncies. Si bé és cert que alguns diputats europeus aixecaren el to de les crítiques quan quatre parlamentaris kurds foren empresonats i condemnats a Turquia, aquests últims continuen a la presó. Les intervencions al Parlament Europeu, com totes les altres, van resultar paper mullat. El govern turc justifica els seus actes amb l’anomemada «lluita contra el terrorisme». Mentrestant, l’Europa de la Declaració Universal de Drets Humans no només tanca els ulls davant les causes reals del flux de refugiats, sinó que, a més, manté relacions cordials amb Turquia. La supervivència d’un poble no té prou pes davant dels interessos econòmics, element clau en les relacions intergovernamentals. Sens dubte, és per aquesta raó que totes les protestes acaben per convertir-se en un crit en el desert.

No podem oblidar que abans de la Guerra del Golf de 1991 les relacions d’Occident amb l’Iraq eren igualment excel·lents, incloent-hi la venda d’armament, sempre en detriment dels kurds de l’Iraq. L’exemple següent il·lustrarà el drama d’aquest poble que lluita infatigablement per sobreviure a l’ombra de la història. El 1983, l’exèrcit de Saddam Hussein deportà milers de kurds cap als deserts del sud del país, dels quals mai més se n’ha sentit a parlar. Es tractava tan sols de la primera fase d’un genocidi que havia de durar encara uns quants anys. L’autor de Contes kurds, que signa amb el pseudònim de Peresh, originari d’aquesta regió i exiliat a Europa, alertà les més altes instàncies: l’Alt Comissariat de Refugiats de l’ONU, la Creu Roja Internacional i el príncep Sadruddin Agha Khan, entre d’altres. Tot fou en va en un moment en què Europa donava un suport incondicional a Saddam Hussein, en contra de l’iran, mentre que la vida de milers de kurds importava ben poc. Succeí el mateix durant les fases posteriors del genocidi, malgrat la destrucció de poblacions senceres i la utilització d’armes químiques a Halabja el març de 1988.

Però tots aquests fets no formen part de la fatalitat. Hi ha una sèrie de factors que ens poden ajudar a comprendre millor el perquè d’aquestes «adversitats». El Kurdistan és una regió rica en petroli i, per tant, molt desitjada pels seus veïns. El seu territori es veu travessat per l’Eufrates i el Tigris, els dos rius bíblics, l’aigua dels quals el govern d’Ankara mercadeja contínuament amb Síria i l’Iraq. Des del punt de vista polític, certs països europeus, com França, Anglaterra i Itàlia, són responsables de la situació del poble kurd. Parlem del Tractat de Lausana de 1923, del qual aquests països varen ser signataris, juntament amb Turquia a l’endemà de la seva guerra d’independència. Aquest tractat es troba a l’origen de la divisió del Kurdistan en quatre Estats: l’Iraq, l’iran, Síria i Turquia. A Lausana, el delegat turc exigí amb èxit que els kurds (com els armenis, d’altra banda) no fossin ni esmentats. Tot acceptant aquesta exigència, les potències occidentals esdevingueren còmplices del primer acte del que seria l’inici d’un llarg calvari per al poble kurd. El que passa avui, n es la conseqüència directa. I si bé la geografia turmentada del Kurdistan ja era un fre a la unitat entre les diferents tribus, la divisió del territori entre quatre estats ha conduït els kurds a organitzar-se separadament per fer front als diferents governs. D’aquesta manera, els kurds han hagut de suportar dins de cadascun dels estats una política d'assimilació particular. Quant als governs en qüestió, han sabut aprofitar la situació per utilitzar els moviments de resistència kurda veïns contra llurs propis kurds. Dins d’aquest context polític, és gairebé impossible que els kurds puguin formar un moviment unificat.

Però de tots els estats que ocupen el Kurdistan, és a Turquia on s’han pres les mesures més radicals contra els kurds en nom d’una ideologia ultranacionalista. Adoptant el model jacobí francès, reivindicant l’existència d’una sola llengua nacional i esborrant les especi-ficitats regionals, l’acció de Turquia es troba al pol oposat de les polítiques en què el pluriculturalisme és considerat com un enriquiment per a un estat. Per començar, el govern turc negà l’existència dels kurds, sense deixar cap altra alternativa entre l’assimilació o la desaparició. Després, passà a reprimir brutalment qualsevol afirmació de la identitat kurda, eliminant tot signe de kurdicitat al seu territori. D’aquesta manera, Turquia ha reduït al silenci una bona part dels seus habitants, ha emmordassat un poble arnfo una llarga i rica tradició de cultura oral. Ankara legitima la seva política d’assimilació amb arguments de superioritat cultural. Així, el govern considera els kurds com a individus primitius, ignorants, sense «origen definit», alhora que la llengua kurda seria un simple «dialecte turc!». La població turca de l’oest estava segura fins no fa gaire que a l’«est» hi vivien «éssers humans inferiors» als quals no s’havien d’acostar i als quals calia civilitzar. De fet, el territori del Kurdistan turc fou prohibit als turistes fins al 1965. El govern turc afirma categòricament davant d’Occident que tots els ciutadans de Turquia són turcs, amb els mateixos drets i les mateixes possibilitats d’ascens social. Certament, però amb la condició d’oblidar i ignorar tot signe de kurdicitat.

Evidentment, els kurds, sense drets i sense cap mena de representació oficial, disposen de poques ocasions per fer sentir llur pròpia veu. Vista aquesta desinformació, hom pot entendre millor l’origen de la ignorància i els prejudicis que subsisteixen a Occident en relació amb els kurds. El llibre d’en Jordi Tejel, en canvi, dóna la paraula als kurds i, mitjançant una selecció acurada de testimonis i exemples significatius, mostra el ventall de mitjans repressius utilitzats per Turquia. A més, l’autor denuncia el que anomena pertinentment «genocidi cultural», un punt capital del problema kurd, i potser el més desconegut. Els kurds, a l’ombra de la història ens mostra com aquesta cultura mil·lenària es veu avui dia amenaçada. Totes les mesures adoptades pel poder kemalista i descrites en aquest estudi han acabat obtenint llurs fruits malèfics, ja que si bé un bon nombre de kurds s’ha mantingut fidel a la seva identitat, d’altres han “oblidat” la llengua pròpia i els orígens. De fet, tots els kurds han estat marcats per aquesta política, tots han estat humiliats. La imatge que tenen d’ells mateixos i que han integrat a poc a poc és la d’individus endarrerits i inferiors que aspiren a «oblidar» i a «esdevenir turcs». I tot això sense oblidar que, dia rere dia, la repressió també mata físicament. Davant d’aquest estat de coses, el llibre d’en Jordi Tejel esdevenia doblement necessari: d’una banda, per fer justícia als kurds i, de l’altra, per reestablir la veritat.

Així, el lector descobreix que el kurd posseeix la seva pròpia història, la seva especificitat. La llengua kurda pertany a la branca iraniana de les llengües indoeuropees. Una part de la societat kurda ha estat durant molt de temps nòmada, cosa que ha permès la conservació i la transmissió d’un bon nombre de valors i d’una rica literatura oral. El kurd es diferencia d’un àrab o d’un turc en la manera d’educar els fills (els kurds es mostren molt comprensius amb els fills), en la manera de casar-se i, fins i tot, de viure i de morir. La cultura d’un poble està feta de tots els gestos quotidians, dels costums i d’altres valors ensenyats i preservats, sense oblidar la dimensió espiritual, també particular en el cas dels kurds.

Es curiós de constatar com totes les persones que han anat al Kurdistan o que han pogut tenir un contacte profund amb els kurds, senten una simpatia especial per aquest poble, un interès difícil de definir. Potser és a causa de la qualitat del contacte, de la sinceritat o de la manera tan particular que tenen de mantenir llurs lligams amb el món, amb la natura. El sentit sagrat de l’hospitalitat, el sofriment extrem expressat amb discreció davant del menyspreu viscut per ells i els seus fills. Tots aquests trets han marcat els viatgers que s’han pres el temps d’asseure’s i d’escoltar-los tot bevent el te. Aquest fou el meu cas, durant els meus viatges pel Kurdistan, dels quals conservo moments guardats per sempre a la memòria. Hom toma del Kurdistan amb un sentiment confós d’urgència, com quan un bé preciós es troba en perill i es vol evitar la seva destrucció.

Òbviament, ja s’ha produït un cert procés d’aculturació dels kurds. Com succeeix sempre que conviuen cultures diferents, hi ha hagut canvis i intercanvis recíprocs. La llengua turca, per exemple, conté mots kurds i àrabs. En el mateix sentit, els kurds han estat influenciats per la Turquia occidentalitzada. Així, algunes dones kurdes han abandonat els vestits multicolors tradicionals; d’altres kurds han adoptat les pràctiques més estrictes de l’islam. Per contra, la llengua kurda, molt antiga, no s’ha vist pràcticament modificada amb el temps, i la seva estructura gramatical l’acosta a les llengües llatines. De fet, encara resta allò essencial de les pràctiques culturals.

Gràcies a aquest recorregut pel món cultural i social dels kurds, hom es troba lluny de la imatge del kurd «terrorista». Pel que fa a la lluita armada, cal dir que cada vegada que el PKK ha anunciat, i aplicat, una treva unilateral, Ankara no ha acceptat la possibilitat d’obrir negociacions per tal de trobar una solució pacífica al conflicte. El líder del PKK ha afirmat que el reconeixement dels drets culturals podria ser una solució dins del marc d'una certa autonomia. El fet d’abandonar la reivindicació d’un Estat independent sembla que hauria hagut de portar a una sortida de compromís. En darrera instància, quan el líder del PKK s’ha refugiat a Itàlia, les propostes de diàleg formulades pel govern italià no han rebut el suport dels altres socis de la Unió Europea. En aquell moment, intel·lectuals de gran valor i alguns diputats, estaven disposats a fer de mediadors, ja que si bé Abdullah Òcalan és el cap indiscutible del moviment de lluita armada, no és forçosament l’home ideal per dur a terme les negociacions. De tota manera, una vegada més, a Turquia s’han fet els sords. El Govern turc pretén, tanmateix, que hom cregui que en l’actualitat els kurds poden parlar i publicar llibres en la seva llengua. De fet, però, en cap moment no s’ha aturat la repressió. Sembla, doncs, que Turquia vulgui continuar amb la destrucció del poble kurd a qualsevol preu.

Paradoxalment, hom pot preguntar-se fins a quin punt el PKK no és necessari per als interessos de Turquia. En efecte, aquest moviment de lluita armada és utilitzat com a pretext per justificar tots els crims comesos contra la població civil i la detenció de periodistes, d’advocats i, fins i tot, de diputats. Tots són acusats de pertànyer a l’organització armada o de donar-li suport. El mateix president de Turquia, Süleyman Demirel, explicava així la seva política al seu homòleg austríac, en una carta confidencial del 21 de novembre de 1998: «En primer lloc, aquestes persones no han estat empresonades per haver exercit llur professió. En segon lloc, no són periodistes, sinó que ajuden els activistes terroristes del PKK».

Hom oblida massa sovint que durant les dècades que van precedir a la fundació del PKK, tot i que els kurds no disposaven d’un moviment de resistència, la repressió s’exercia amb la mateixa crueltat, fins al punt que els kurds ja no esperaven res de positiu del govern central. El procés d’eliminació i d’assimilació forçada no es feia ni tan sols dissimuladament. En aquest sentit, també ens podem preguntar si els països de la Unió Europea i els Estats Units no han demostrat una mala fe vergonyosa fent veure que no en sabien res. Avui, més que mai, aquests països carreguen amb la responsabilitat de veure com es du a terme un genocidi cultural, incloent-hi la destrucció física d’una gran part d’aquest poble, sense fer-hi res. Hom lamenta les massacres passades però deixa fer les d’avui.

Tanmateix, darrerament aquest kurds “salvatges” han sabut aprofitar els avenços més sofisticats i utilitzar els mitjans de comunicació per dur a terme una lluita informativa. Jordi Tejel ens fa descobrir també aquest aspecte per tal de superar la imatge popular del kurd aïllat a les muntanyes. Sense renegar de llur cultura, els kurds han sabut adaptar-se als mitjans de comunicació més moderns d’una manera sorprenent.

L’actualitat ens informa quotidianament de la violència causada per la intolerància dels Estats contra els pobles que reclamen pertànyer a una cultura diferent, com és el cas dels kurds. Cal trencar el silenci urgentment, ja que si la comunitat internacional no reacciona seriosament, el futur d’aquest poble es presenta encara més fosc. Catalunya no pot restar insensible davant d’aquesta problemàtica. El poble català, que viu una recuperació de la seva llengua, ha de saber que alguns kurds mai no han tingut l’oportunitat de veure escrita llur pròpia llengua. Nosaltres, per la nostra part, confiem que aquest llibre pugui contribuir a suscitar intervencions i debats, creant l’efecte d’una bola de neu o d’una taca d’oli. És una crida del Kurdistan, un crit d’alarma.

Jacqueline Samma
Autora de
Ètre Kurde, un délit?



Introducció

El poble kurd, format per entre vint-i-cinc i trenta milions d’habitants sobre un territori do prop de 500.000 km2, ha hagut de suportar diverses ocupacions al llarg dels segles, i des de 1923, data del Tractat de Lausana, viu una situació semblant a la dels pobles colonitzats. Els kurds constitueixen, des del punt de vista del dret internacional, una minoria ètnica a l’interior de quatre Estats diferents -l’Iraq, l’iran. Síria i Turquia-, on han de fer front a una opressió política, cultural i econòmica. Tanmateix, el poble kurd constitueix la «nació sense Estat» més gran del món i, malgrat aquesta indiscutible realitat, continua sent un desconegut per al gran públic.

Per a molts, la Guerra del Golf de 1991 va ser la primera ocasió en què hom sentí parlar d’aquest poble oblidat. Des de llavors, arriben de tant en tant algunes informacions, sovint esbiaixades, sobre les activitats de la guerrilla kurda a Turquia i a l’Iraq. També és més o menys conegut que una bona part dels kurds han de lluitar quotidianament per sobreviure com a tais; però en la major part dels casos el coneixement de la «qüestió kurda» s’atura en aquest punt. En altres paraules, la imatge occidental dels kurds es centra en la lluita per preservar la seva identitat, però hom ignora que la cultura kurda és certament el component més vital d’aquesta identitat. En què consisteix la cultura kurda? Què diferencia els kurds respecte als altres pobles veïns? Què tenen en comú els més de vint-i-cinc milions de kurds dispersats entre l’Iraq, l’iran, Síria, Armènia, l’Azerbaidjan i Turquia?

Tot i que la cultura kurda ha hagut de suportar prohibicions i manipulacions, la identitat kurda ha sobreviscut a un segle d’imperialismes, guerres, deportacions i massacrfes. Òrfena de llibertat d’expressió pública i perseguida a les ciutats, la cultura kurda trobà refugi en la privacitat de la vida familiar i a les zones rurals, on encara era possible preservar la llengua, la música, les religions i creences, la literatura oral i els costums que conformen l’especifi-citat de la identitat kurda. La transmissió i el desenvolupament de l’heretatge cultural han patit forts reversos a causa del rebuig de ...




Fondation-Institut kurde de Paris © 2019
BIBLIOTHEQUE
Informations pratiques
Informations légales
PROJET
Historique
Partenaires
LISTE
Thèmes
Auteurs
Éditeurs
Langues
Revues